El senyoriu insular d'un cavaller valencià del segle XV: Joan de Vallterra i Formentera. Colonització i despoblament d'una illa extrema

Abstract

Formentera va ser conquerida al mateix temps que Eivissa el 1235 i després d'una colonització difícil en què tengueren paper protagonista els frares agustins, la pesta negra de 1348 va ser la causa indirecta de l'abandó de l'illa. El segle XV era una illa despoblada i en aquell moment, el 1422, el rei Alfons el Magnànim va fer-ne donació al cavaller valencià i corsari Joan de Vallterra. El monarca, però, d'acord amb la repartició immediata a la conquesta, només podia disposar lliurement d'una quarta part indivisa de l'illa; la resta era del senyoriu de l'arquebisbe de Tarragona i de l'ardiaca de Sant Fructuós de la mateixa seu. El rei ho tornà a intentar el 1453 amb la concessió, aquesta vegada només de la seua part de l'illa, al també corsari Joan Martí. Les protestes dels eivissencs varen forçar el rei a anul·lar-la al cap d'uns mesos: no els interessava que l'illa veïna fos poblada en segons quines condicions que poguessin perjudicar Eivissa. Així, Formentera continuà sense habitants estables mentre els Vallterra insistiren ara i en tant a fer ostentació del títol buit de senyors de Formentera fins a la darreria del segle XVII.