I l’art es va fer corpus

Resum

La dona artista utilitza el seu cos com a matèria orgànica, actuant en situacions quotidianes com dormir, menjar, treballar o banyar-se, i transforma allò que emana del cos i de les seves accions o performances en obres d’art. Es tracta d’un art entrellaçat amb la vida, amb les seves esperances, les seves imperfeccions i les seves denúncies. L’art —i el cos— es converteix en un instrument de lluita, reivindicació, resistència i autodefinició, capaç de fer visible allò que sovint roman innombrable, menystingut o invisibilitzat. Allò "femení", tradicionalment associat a la feblesa, és resignificat per les artistes com un espai de força i resistència, d’acord amb un dels principis fonamentals del feminisme. Artistes com Janine Antoni, Ana Mendieta, Marina Abramović, Claude Cahun o Doris Salcedo utilitzen el cos i els cabells, tant de manera literal com metafòrica, per restituir el valor simbòlic de la cabellera femenina, històricament menyspreada, ocultada pels fonamentalismes religiosos, condemnada pels Pares de l’Església pel seu erotisme, rapada com a càstig i venjança, o convertida en niu de serps per la mitologia. Mitjançant aquestes pràctiques, el cabell esdevé un dels principals símbols de rebel·lia femenina i un poderós mitjà d’expressió artística, igual que el mateix cos.